Quan jo arribi a escola

No vull deixar plasmada una reflexió idíl·lica envers la situació desitjada, docs en aquest moment crec que tinc una visió un tant més objectiu de la realitat que quan vaig començar la carrera, inclòs abans de ser mare. Així, des d’aquesta posició faré la meva opinió. 

Quan jo arribi a una escola m’agradaria trobar-me a persones que estiguin orgulloses de ser mestres, orgulloses de sentir que ser docent és un honor. A més, m’estimaria que els companys de feina, encara que no estiguin prou motivats per les diferents raons de la vida laboral i familiar, tinguessin ganes d’aprendre dia rere dia, perquè sentin i pensin que la figura del docent així ho requereix, ho estima, ho creu... persones amb ganes de treballar, amb ganes d’oferir als alumnes un tipus d’educació que pugui donar resposta a les necessitats físiques, emocionals, etc., dels nens i nenes. He començat dient que no vull ésser i idíl·lica però no sé si els arguments anteriors ho són, perquè el que jo desig és trobar-me amb persones honestes, respectuoses, empàtiques... 

“Penseu que és ideal en un món on prima que guanyi el millor i on la competició desmesurada i sense escrúpols és una qualitat positiva de la persona? Creieu que pensar en sí mateix fins a ser egoista ens portarà a cap fita?” 

Personalment, penso que no sé si arribaré a ser mestra perquè em fa molt de mal apreciar, viure en un tipus de societat on fer “Nova Escola”, serà una mica difícil. Perquè encara hem d’aprendre moltes coses envers el civisme, la covivència, etc., que no sé si tothom està d’acord i/o ho vol aprendre. Aleshores i per acabar, que el que necessitem és més formació i educació emocional, realitzar dinàmiques de grup, educar-nos per a la convivència respectuosa que tant present és a la teoria, però tan escassa a la pràctica i a la vida diària. Cal tenir present, que per aconseguir que els nostres alumnes siguin persones competents, respectuoses, felices, etc., hem de ser-ho nosaltres primer. Perquè som models en tot moment i a tota arreu, i els nostres actes, accions, i maneres de fer s’interioritzen abans que les nostres paraules.

"La sonrisa de un niño que es feliz en la escuela no tiene precio. La sonrisa de un maestro que es feliz en la escuela...eso tampoco tiene precio".José María Toro(2005)